Ja teniu aquí el tercer capítol de la sèrie. Us presentem una mirada a l'experiència d'escoltar... Deixeu que us posi la introducció que trobareu a la Guia didàctica, tota una declaració d'intencions del capítol.
Famílies, educadores, educadores compartiu amb els infants aquest espai. Que explorin.
Us presentem un capítol dedicat a l’escolta. Com diu Teresa García Valenzuela, a l’article publicat a la revista Viure en família (gener-febrer 2019), escoltar ja és per si mateix, no requereix res, escoltar és un acte revelador i transformador en si mateix. Experimentes espai que atén al que sorgeix, collage de pensaments, imatges, sensacions, emocions... Escoltar és una pràctica d’amor i respecte per la integritat i la potencialitat pròpies i alienes. Escoltar allò que escolta en mi no és cap joc de paraules, ÉS UN ACTE DE COMUNIÓ AMB LA VIDA.
Per cert, amb aquest capítol fa 25 dissabtes que us acompanyem. 25 paisatges interiors... Potser dissabte vinent, ho haurem de celebrar. Gràcies!
Aquí us presento un projecte ambiciós, encara inèdit, amb ganes de poder difondre'l i que arribi a les persones... a cadascú de vosaltres que llegiu aquest text. Un text literari que està dins d'un projecte més ampli que porta per títol PROJECTE SII (un dia us en parlaré). En la infografia de dalt hi teniu la sinopsi.
Una aventura interior protagonitzada per dos joves: James i Kristinne en una remota illa, prop d'Escòcia.
Deixeu-vos seduir per l'inici de la història... però abans agrair-vos la vostra participació avui en aquesta petita comunitat (presentació de Pren alè). Ens calen moments on aportem, on deixem ressonar la vida, ara que sembla que tot es tanca i se'ns demana recuperar un esperit comunitari de veritat... Ens cal recomençar i ens cal donar molt (agrair a educadores, metges tot el seu esforç per tenir cura de les persones, més que mai). Hi hem de ser tots i totes, també els més petits, els més abandonats, els que queden al marge del camí, els silenciats... Fem presents totes les persones que han patit la malaltia, ingressats a hospitals, pèrdua de familiars i amics, situacions econòmiques que desestructuren... La Covid ho ha deixat tot al descobert i hem de retrobar el sentit de tot, allò essencial: LES PERSONES.
Despertem, junts, amb la música!
Fugim d'una societat que respira la frase amb la qual comença la novel·la: UN PETÓ EM VA ROBAR LA VIDA.
M'agradaria poder-vos transmetre tota la història, on cançons com PREN ALÈ neixen del propi text...Un text que parla per si sol, perquè és el reflex del que podem viure... o potser ja vivim: un retorn a nosaltres mateixos.
Gràcies per compartir l'estrena del videoclip. Gràcies!
I gaudiu de la lectura. Us agrairia que m'envieu comentaris sobre la cançó, sobre la història (oriolmar@gmail.com). Hem obert un feed-back... jo estic receptiu a totes les vostres propostes.
Quin somni teníem oi Horacio... fer un espectacle on música, textos, cançons i vida es fusionin. El creem? Fem que una performance obri camí i ens ajudi a ressonar per dins?
Aquí estic. Quan vulgueu. Mentrestant, cada dissabte seguirem obrint clarianes. Acompanyant.
Us convidem a la presentació del tema musical PREN ALÈ, DESPERTA, el proper divendres 23 d'octubre a les 20.30h.
Farem l'estrena en directe i podrem participar en el xat. Farem petita comunitat i despertarem, fent presents a moltes persones que viuen en el silenci ofegat i la dificultat d'aquest moment. Ens tindrem a tots i totes presents.
La cançó forma part del projecte literari Fílgies del mal, els diaris de la llibertat.
Sembla ahir que al estudis Sentir de Barcelona ens juntàvem bona gent, bons músics i el gust per fer de fusters de la paraula... Crec que avui té tot el sentit del món donar vida a aquesta cançó. La seva lletra neix dins el diari de James Glowing, un dels protagonistes de la història Fílgies del mal, els diaris de la llibertat. En una dictadura de l'any 2050, una tecnocràcia que controla l'ànima de les persones, s'obre un dels camins interiors més apassionants que es puguin viure... L'inici de la història ben bé podia ser dels nostres temps, on la pandèmia ha deixat al descobert totes les bretxes humanes que hem de recosir entre tots. Pren alè, desperta és el crit del protagonista, on es reivindica que la Vida és dins nostre i ningú ens la pot segrestar...
Jo, Oriol Martín, només reinterpreto el text però sense cap protagonisme. Només faig d'altaveu. El veritable protagonista és el camí que James farà, malgrat tot, connectant amb allò més autèntic... El seu cor. No seran poques les dificultats, però no hi ha una altra via: retorn a casa, retorn a la nostra ànima.
Gaudiu de la seva música i de la seva lletra. Avui vull fer present molts rostres de persones que sota la pandèmia, per salut o per circumstàncies socioeconòmiques molt dures, viuen el desarrelament i l'ofegament. Valgui aquesta cançó per reivindicar un món de les persones. Sense protagonismes.
Així comença aquesta història...
Un petó em va robar la vida.
Aquella nit, uns ulls intimidatoris em declararien culpable. Recordo perfectament tots els detalls d'aquell moment. Sí. Intentaré, com em demanen no només relatar els fets sinó como els vaig viure. Gràcies Senyoria. Eren les dotze de la nit. Una nit difícil d’oblidar. Es preparava una d'aquelles tempestes on el cel quedava encapotat i plovia a bots i barrals. A la nostra terra costa de fer-se fosc, i la llum sembla que encara vulgui fer-se ben present aquelles hores. Tenia la taula plena de papers, com sempre. La comptabilitat s'havia de portar al dia. Uns "folders" desordenats s'escampaven per sobre la taula d'un despatx ja antic que els meus pares havien heretat; llibres de lectura religiosa sobre la taula i llibretes que el pare col·leccionava.
La dictadura ens feia arribar material tecnològic de primera mà per notificar les dades de producció. Utilitzàvem el Banc-1, un processador que enviava dades automàtiques diàriament. Casa nostra no havia variat gens el seu funcionament des que els alfurs havien arribat al poder. Ells només ens controlaven pel que ells volien, però aquell olor d'humitat i a casa de poble impregnava cada paret i cada estança. Jo era un noi de vint-i-tres anys massa sensible per viure en la solitud d'una granja, tot allò era massa angoixós. Massa preguntes sense resposta. Aquella imposició política i econòmica m'encotillava per tot arreu. Era un número, només un treballador sense rostre. LIBERECO, llibertat, sempre, sempre.
Després de la projecció tindreu un petit regal, un tast de l'inici de la novel·la.
Gràcies a tots els qui seguiu el canal. GRÀCIES Clàudia, Àngel, Horacio, Lluís per aportar la vostra música, els vostres instruments, tota la vostra sensibilitat... Sense vosaltres, aquesta cançó no existiria.
Avui, un plaer escoltar el vol de les paraules que ens regala en Cesk Freixas. Gràcies pel teu compromís i el teu bon fer. Un regal poder escoltar-te.
Aquí teniu el text de la videoreflexió d'avui...
Recordeu que en una setmana estrenem el videoclip PREN ALÈ, DESPERTA i tindreu una primícia: l'inici de la novel·la Filgies del mal, els diaris de la llibertat.
Bona setmana! Cuideu-vos molt en aquests dies incerts. Nosaltres hi serem per fer-nos costat, per cercar, per retrobar-nos.
Gràcies a tots i totes.
Hem trobat paisatges nous al costat de casa i ens hem reconegut en les formes inconegudes de l'alegria. Fugir-li a la pressa ha resultat ser tan senzill com deixar que ens avancés, i quedar-nos quiets ha sigut la millor forma de destrossar els peatges del temps. Hem mirat enrere per comprendre l'altura del penya-segat d'on veníem, i notem encara la sensació d'aquella caiguda, amb tota la gravetat de la llei i el moment.
Per escombrar del present la brossa de la història només tenim els records i la memòria, un rostre de mirada rude que desafia les vacil·lacions del poder, de tacte suau com la poesia, com la pell d'un préssec vell, que acarona i perfuma les mans des de la naturalesa de les coses que són perquè sí, senzilles i complexes alhora, que fan rodar el món tots els dies sense saber-ne ben bé el motiu, amb la mateixa ombra que ens impedeix saber amb tota la certesa quina és l'espurna que li permet a un cor bategar.
Comencem una nova secció que durant diferents setmanes ens presentarà paraules veus literàries diferents. Avui us presentem el poema PLUGIM del llibre ULLS AL BOSC (2019) de l'escriptor Esteve Miralles Torner. Li agraeixo la bona disposició en deixar que les seves paraules s'obrin camí entre tots i totes que ens seguiu cada setmana i feu camí mirant endins, passejant pels racons del nostre cor... Gràcies Esteve per la teva sensibilitat.
Avui no calen més paraules, deixem que la pluja ens amari i ens desvetlli totes les petjades que hem caminat i les que encara han d'obrir camí...
PLUGIM
Tots
aquests arbres que voregen la riera.
Tota
aquesta aigua que desfila interminable.
I
aquesta pluja que s’aterra sense pausa.
Tot
aquest temps que he caminat sense aturar-me.
Aquests
clotets que he anat fendint damunt la sorra,
la
sorra xopa en què he gravat aquestes línies
fetes
de punts desconnectats però inseparables,
traços
sinuosos com perfils d’unes figures
que
sols el temps sabrà comprendre íntegrament
quan,
amb paciència,
aquest
plugim tenaç i amable
faci
com cal quan cal i on cal
la
feina neta.
Gaudiu-ne!
Les properes setmanes...
-El 17 d'octubre, seguirem amb PARAULA OBERTA i presentarem un text de Cesc Freixas.
-El 24 d'octubre presentarem el VIDEOCLIP de la cançó DESPERTA que forma part de la novel·la Filgies del mal, els diaris de la llibertat. En motiu d'aquesta estrena, tindreu l'oportunitat de llegir l'inici d'aquest text encara inèdit (un fragment del primer capítol).
-L'últim dissabte del mes, nou capítol d'ATZUCAC: Escoltaaaa
Nishana mira el tren de la seva vida espantada, sense rumb.
Cada tren que veia era un tram, una etapa.
Cada tren era un somni aconseguit,
O una batalla perduda.
Nishana no podia baixar d’aquell tren en marxa...
El canvi d’agulla per un tren
significa prendre un altre camí, apropar-se o allunyar-se, reemprendre o
escurçar...Nosaltres, cadascú, canvia de via a cada segon, aprenem del canvis i
busquem la millor manera de circular pel nostre món quotidià.
La vida és aprenentatge. Veure el
paisatge per la finestreta, veure les persones, els seus rostres, com em
miren... Veure altres trens que lents o ràpids avancen. Veure trens parats,
absolutament parats, desconcertats...
I jo sempre atent, per si he de
baixar a la propera andana, o no, he de seguir més enllà, perquè jo NO VIATJO
SOL. Aprenc i Aprenem junts, i per
aprendre quin és el següent canvi d’agulla.. que he de fer?
