Us convidem a la presentació del tema musical PREN ALÈ, DESPERTA, el proper divendres 23 d'octubre a les 20.30h.
Farem l'estrena en directe i podrem participar en el xat. Farem petita comunitat i despertarem, fent presents a moltes persones que viuen en el silenci ofegat i la dificultat d'aquest moment. Ens tindrem a tots i totes presents. La cançó forma part del projecte literari Fílgies del mal, els diaris de la llibertat. Sembla ahir que al estudis Sentir de Barcelona ens juntàvem bona gent, bons músics i el gust per fer de fusters de la paraula... Crec que avui té tot el sentit del món donar vida a aquesta cançó. La seva lletra neix dins el diari de James Glowing, un dels protagonistes de la història Fílgies del mal, els diaris de la llibertat. En una dictadura de l'any 2050, una tecnocràcia que controla l'ànima de les persones, s'obre un dels camins interiors més apassionants que es puguin viure... L'inici de la història ben bé podia ser dels nostres temps, on la pandèmia ha deixat al descobert totes les bretxes humanes que hem de recosir entre tots. Pren alè, desperta és el crit del protagonista, on es reivindica que la Vida és dins nostre i ningú ens la pot segrestar...
Jo, Oriol Martín, només reinterpreto el text però sense cap protagonisme. Només faig d'altaveu. El veritable protagonista és el camí que James farà, malgrat tot, connectant amb allò més autèntic... El seu cor. No seran poques les dificultats, però no hi ha una altra via: retorn a casa, retorn a la nostra ànima.
Gaudiu de la seva música i de la seva lletra. Avui vull fer present molts rostres de persones que sota la pandèmia, per salut o per circumstàncies socioeconòmiques molt dures, viuen el desarrelament i l'ofegament. Valgui aquesta cançó per reivindicar un món de les persones. Sense protagonismes.
Així comença aquesta història...
Un petó em va robar la vida.
Aquella nit, uns ulls intimidatoris em declararien culpable. Recordo perfectament tots els detalls d'aquell moment. Sí. Intentaré, com em demanen no només relatar els fets sinó como els vaig viure. Gràcies Senyoria. Eren les dotze de la nit. Una nit difícil d’oblidar. Es preparava una d'aquelles tempestes on el cel quedava encapotat i plovia a bots i barrals. A la nostra terra costa de fer-se fosc, i la llum sembla que encara vulgui fer-se ben present aquelles hores. Tenia la taula plena de papers, com sempre. La comptabilitat s'havia de portar al dia. Uns "folders" desordenats s'escampaven per sobre la taula d'un despatx ja antic que els meus pares havien heretat; llibres de lectura religiosa sobre la taula i llibretes que el pare col·leccionava.
La dictadura ens feia arribar material tecnològic de primera mà per notificar les dades de producció. Utilitzàvem el Banc-1, un processador que enviava dades automàtiques diàriament. Casa nostra no havia variat gens el seu funcionament des que els alfurs havien arribat al poder. Ells només ens controlaven pel que ells volien, però aquell olor d'humitat i a casa de poble impregnava cada paret i cada estança. Jo era un noi de vint-i-tres anys massa sensible per viure en la solitud d'una granja, tot allò era massa angoixós. Massa preguntes sense resposta. Aquella imposició política i econòmica m'encotillava per tot arreu. Era un número, només un treballador sense rostre. LIBERECO, llibertat, sempre, sempre.
Després de la projecció tindreu un petit regal, un tast de l'inici de la novel·la.
Gràcies a tots els qui seguiu el canal. GRÀCIES Clàudia, Àngel, Horacio, Lluís per aportar la vostra música, els vostres instruments, tota la vostra sensibilitat... Sense vosaltres, aquesta cançó no existiria.
Gràcies. Gràcies.
