El pont de Neuman (fragment literari)

[1] Vull recrear-me en aquesta dona que va transformar la meva mirada. L'escriptora Catherine Bancharaid, que es presentava amb el pseudònim mascul·lí Steve B. (una escriptora de la meva edat que havia nascut a Husavik, Islàndia i que denunciava la invisibilitat de les dones; ho repetiré sempre que calgui) deia que hi ha dos tipus de persones, qui t'obre camí o qui te'l tanca. Ella estava en un lloc preeminent de la primera categoria. La poetessa, en una de les introduccions del llibre Mar de Llum,  explica un dels contes més famosos de la nostra infantesa que corria de veu en veu i que ens omplia de preguntes sense resposta. Potser ens va fer d'una pasta especial a molta gent de Tannasg. Aquí va la història. La transcric perquè la mateixa Krikibur l'hagués pogut explicar, de viva veu:

                Una nit, a l'illa de Neuman, va néixer una nena de pell bruna, molt silenciosa i tímida, però amb una presència molt lluminosa; els seus ulls i el seu somriure il·luminaven tot el Regne i ningú gosava discutir que tenia el posat d'una nova reina poderosa. Ella només sabia que havia nascut amb un secret i que mai el podria explicar a ningú: era muda i això volia dir que no podia expressar tot el que vivia per dins, que era molt. Cada dia es proposava sortir de palau, sense que els pares la veiessin, i s'arribava fins al pont que separava les dues parts de Neuman. Allà, es situava al bell mig del pont i estirada a terra, palpant amb les mans la pedra més antiga del Regne sentia les converses d'ambdós costats.

                Estirada a terra, connectava amb tot el que la gent deia a les cases, als carrers, el que cridaven els nens, el que es deia cau d'orella... Ho va fer tants dies seguits que la informació que va recollir va desbordar el seu interior. La princesa es va preguntar: per què vaig al pont? Ho faig per tafaneria o per connectar i empatitzar amb la meva gent, ja que jo no puc parlar? Sincerament va veure que ho feia per honestedat; era l'única manera que tenia d'escoltar i de respondre. Dins seu havia creat l'habilitat de participar en totes les converses que escoltava. Nit rere nit feia aquest ritual. Un dia va voler implicar-se i fer un pas més: va dirigir-se al pont i va sintonitzar amb tanta passió amb tots els homes i dones de la ciutat que va perdre la consciència i es fa fusionar amb aquelles roques antigues i silencioses. El seu cos físic s'havia unit a les parets del pont; ella ja no es distingia. Era una amb les paraules de cada persona, de cada casa...

                A palau la van buscar per tot arreu, però ella ja formava part del món simbòlic de Neuman; diu la llegenda que si passeges pel pont d'aquesta ciutat enmig de les llambordes trobes dues mans petrificades i si t'atures i fas silenci al bell mig del pont,  pots percebre el que ella viu, sent i pensa.

(Fragment de FÍLGIES DEL MAL, ELS DIARIS DE LA LLIBERTAT de J. O. Martí. James Glowing escriu aquesta nota a peu de plana en el seu diari.)