El sextant, aquest instrument fabricat al voltant del 1750 per mesurar
angles i prendre l’altura del sol o de la lluna, i així calcular la latitud a la
qual es troba l’observador. A través de càlculs, sense el GPS actual, podríem
saber la nostra ubicació.
Mirant el cel, aquell espai
immens que ens obre horitzons i que no ens limita i que ens fa participar d’una
grandesa més gran, ens fa trepitjar i caminar sobre nosaltres mateixos, allà on
hi descobreixo el meu petit cor. Quan més mirem amunt, més ens adonem que només
pas a pas, com li diu el gat a Alicia en l’obra de Lewis Carrol, arribarem a
bon port. Guiats pel cor, quina por podem tenir.
Vivim, tant desconnectats de
nosaltres mateixos, dels altres i del món que creiem que passejar-nos per la
catifa de l’autosuficiència ens fa trepitjar fort. Perdem llavors les marques
del camí, i el cel ens queda lluny. El Mediterrani no pot ser un immens taüt silenciat
pels poderosos. Vides molt dignes lluiten per trepitjar el cel de la vida. No
podem ser una societat que deixi morir als que resten als marges d’aquest
camí...
Com diu Otto Sharmer, som una
civilització que acaba un cicle. El cicle de l’autosuficiència. A les nostres
mans està mesurar la nostra latitud, trencar la bretxa que ens separa de la
Vida en majúscules. Llavors sabrem on som i veurem que tu que ara m’escoltes
estaves al meu costat.
Com diu Giordano Bruno, la
persona no troba el seu jo, fins que atreu cap a ell, cap a ella, l’infinit...
Aixamplant un camí que al final serà compartit.
(Text àudio videoreflexió SEXTANT)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada