OVERSHOOT: s'acaba l'autosuficiència

EL CAMÍ DE NISHANA: El primer dia...

Nishana va arribar al mirador, un espai immens, obert, des d'on mai abans havia contemplat el món, aquell que cada dia trepitjava. Ella, una jove estudiant que un dia es va aturar i VA RESPIRAR EL SILENCI i res va tornar a ser el mateix. Aquella immensitat era el primer paisatge que descobria en aquell camí tan especial. Des de dins ara podia mirar el món, de debò, sense filtres: un món grisós, que es deformava i que s'esberlava en diferents punts calents arreu dels diferents continents... i el pitjor de tot: no brillava, no s'hi escoltava cap crit, les persones ja no es comunicaven, només es movien anàrquicament... La seva angoixa i la seva ansietat convertien el planeta blau en una gran deformitat.

Nishana va seguir contemplant aquell món que es desfeia. Aquell món que era el seu. Aquell món que ella estimava.

El 22 d'agost vam consumir tots els recursos que la terra pot regenerar durant el 2020. L'any 1970 la biodiversitat de la terra era més que suficient per satisfer la demanda anual de recursos. En 50 anys hem superat any rere any aquest límit.

La humanitat ara consumeix al voltant d'un 60% més del que la terra pot produir en un any, el que significa que necessitem 1,6 planetes  per satisfer les nostres necessitats.

Vivim de préstec i no ens n'adonem, o sí, i potser mirem cap a un altre costat. Nishana, la jove que inicia un camí inesperat, veu ara el nostre món que s'esberla, ja no parla ni brilla perquè sembla que es trenca per l'autosuficiència de cadascun dels seus habitants; la voracitat  individual accelera i enverina la vida interna del planeta.

Ella inicia un nou camí, aturada, en silenci, contemplant.

Dins seu, es gesta una paraula, lentament... MIRA A QUI LI PODRIA DIR A CAU D'ORELLA.

Nishana, ha nascut en tu una nova manera de caminar, de trepitjar aquest món.

(Font: https://www.expoknews.com/earth-overshoot-day-2020/)

Més informació; https://www.nationalgeographic.com.es/mundo-ng/deficit-ecologico-se-retrasa-tres-semanas-2020_15841

Sextant: un instrument per trobar la nostra latitud

 

El sextant, aquest instrument fabricat al voltant del 1750 per mesurar angles i prendre l’altura del sol o de la lluna, i així calcular la latitud a la qual es troba l’observador. A través de càlculs, sense el GPS actual, podríem saber la nostra ubicació.

Mirant el cel, aquell espai immens que ens obre horitzons i que no ens limita i que ens fa participar d’una grandesa més gran, ens fa trepitjar i caminar sobre nosaltres mateixos, allà on hi descobreixo el meu petit cor. Quan més mirem amunt, més ens adonem que només pas a pas, com li diu el gat a Alicia en l’obra de Lewis Carrol, arribarem a bon port. Guiats pel cor, quina por podem tenir.

Vivim, tant desconnectats de nosaltres mateixos, dels altres i del món que creiem que passejar-nos per la catifa de l’autosuficiència ens fa trepitjar fort. Perdem llavors les marques del camí, i el cel ens queda lluny. El Mediterrani no pot ser un immens taüt silenciat pels poderosos. Vides molt dignes lluiten per trepitjar el cel de la vida. No podem ser una societat que deixi morir als que resten als marges d’aquest camí...

Com diu Otto Sharmer, som una civilització que acaba un cicle. El cicle de l’autosuficiència. A les nostres mans està mesurar la nostra latitud, trencar la bretxa que ens separa de la Vida en majúscules. Llavors sabrem on som i veurem que tu que ara m’escoltes estaves al meu costat.

Com diu Giordano Bruno, la persona no troba el seu jo, fins que atreu cap a ell, cap a ella, l’infinit... Aixamplant un camí que al final serà compartit.

(Text àudio videoreflexió SEXTANT)

Projecte Avenc: el repte de relatar les NOSTRES experiències interiors

 Començar aquest curs amb un repte crec que és estimulant.Les incerteses són grans, per això no podem deixar de caminar i trepitjar fort... Mirar endins i cartografiar cada racó de les nostres vivències, cada pam del nostre cor és una urgència vital.Deia el professor Otto Scharmer del MIT Sloan School of Management en una entrevista recent, que hi ha dues bretxes que ara estem patint: la primera és la social, no ens podem desconnectar dels que ens envolten. La segona és la espiritual: no ens podem permetre la desconnexió amb nosaltres mateixos, amb el nostre interior. Altres veus com Júlia Kristeva també destaquen la importància de recuperar una espiritualitat perduda en el cor de la nostra societat.

Posem-nos en camí, Cada dissabte dibuixarem, descriurem racons, parets, punts, llums, ombres, sentiments, descobertes, pors, silencis, crits... Tot el que ressoni dins la cavitat natural  del nostre interior.

Us demano a tots i totes la col·laboració. Busco veus, artistes, educadors, educadores, entitats, associacions, grups, relats que vulguin sumar i compartir aquest relat comunitari.

Al mes de juny recopilarem cada reflexió setmanal i la donarem a conèixer. Aquest és el territori que hem trepitjat, aquests són els GR o els PR que hem recorregut...

Podeu contactar amb mi, Oriol Martín (oriolmar@gmail.com) per poder crear sinèrgies i sumar.

El camí cap a l'interior és un itinerari personal però també compartit.

Molts ànims a tots els educadors i educadores que acompanyeu dia a dia aquests camins personalitzats en cada infant. Tota la nostra força, davant d'aquest moment tan incert.

Bon curs.Comencem?

Tornem i us seguirem acompanyant