Primer capítol de la sèrie ATZUCAC (On ets soroll?) amb la GUIA DIDÀCTICA i Bon estiu!

Us presentem el primer capítol.
Ens fa molta il·lusió plantejar una microsèrie d'una durada d'uns 3-4 minuts, que pugui apropar, humilment, la interioritat, la reflexió i el plantejament de qüestions vitals als infants. Ens adrecem a nois i noies d'entre 5 i 9-10 anys. És un moment evolutiu molt important i som conscients que manquen propostes atrevides que ofereixin espais de recerca interior. Aquest és el sentit d'ATZUCAC.

És molt important que us fixeu bé en les directrius que oferim en la GUIA DIDÀCTICA (veure al final d'aquesta entrada). Allà us expliquem el sentit de la sèrie i de com podeu treballar el capítol amb els infants.

Si us plau, si voleu contactar amb mi, ESCRIVIU-ME a oriolmar@gmail.com. Qualsevol aportació, dubte o comentari sobre l'experiència que heu tingut amb els infants serà benvinguda.
Res més, obrim la caixa del regal i endinsem-nos en el silenci, el primer regal a descobrir que presentem en el capítol ON ETS SOROLL?
Amb aquesta entrada us diem bones vacances. Hauran estat setze setmanes seguides acompanyant-vos amb la vídeo-reflexió setmanal dels dissabtes.
Ara ens prenem uns dies de vacances, però tornarem el 5 de setembre (PROJECTE AVENC).
Tornarem amb un videoclip d'una cançó (Pren alè, desperta) que vaig crear en motiu de la novel·la Fílgies del mal, els diaris de la llibertat i que vam enregistrar als Estudis Sentir de Barcelona amb bons amics músics: Lluís, Horacio, Àngel, Clàudia... El presentarem a finals d´octubre!!
Ah, i no patiu que el 26 de setembre tornarà ATZUCAC; amb un tema delicat, tabú, però que no volem evitar. Títol del capítol? AL TEU COSTAT. Una reflexió sobre la proximitat de la mort i de com els infants poden parlar-ne amb normalitat (aquí hem de fer un esforç com a societat), entendre-la com absència "present", que ens lliga emocionalment a moltes persones que ens deixen, en el seu camí de la vida... Tot un repte parlar-ne a l'ATZUCAC.

GUIA DIDÀCTICA: GUIA DIDÀCTICA PRIMER CAPÍTOL ON ETS SOROLL

AVALUACIÓ-RESSÒ

Un plaer acompanyar-vos. Gràcies, gràcies, gràcies per ser-hi.

Oriol Martín
NÚVOL INTERIOR

Canal YOUTUBE NÚVOL INTERIOR

Som, el sentit de ser una comunitat

NÚVOL INTERIOR no va néixer amb cap afany narcisista, al contrari. Neix enmig d'una pandèmia que ens va deixar en un moment molt vulnerable . A partir d'aquí, jo creia que podria aportar espais creatius que ens engresquessin a cadascú, petits i grans, a cercar més enllà i veure quina és la ruta interior que ENS va menant. Mai m'he vist com un privilegiat; tots i totes anem a les palpentes buscant, obrint, compartint... La meva experiència es troba en l'experiència dels altres. 

Per això va néixer la Comunitat VOJIRANTOS  (teniu una entrada amb un espot explicatiu. Neix dins el projecte ITINERARI SII de lectura transformadora). Caminem, però hem de ser conscients que som exploradors i exploradores interiors que compartim cruïlles, viaranys...

Aquí ens hi trobem, tots i totes. 

Benvinguts i benvingudes!

El pont de Neuman (fragment literari)

[1] Vull recrear-me en aquesta dona que va transformar la meva mirada. L'escriptora Catherine Bancharaid, que es presentava amb el pseudònim mascul·lí Steve B. (una escriptora de la meva edat que havia nascut a Husavik, Islàndia i que denunciava la invisibilitat de les dones; ho repetiré sempre que calgui) deia que hi ha dos tipus de persones, qui t'obre camí o qui te'l tanca. Ella estava en un lloc preeminent de la primera categoria. La poetessa, en una de les introduccions del llibre Mar de Llum,  explica un dels contes més famosos de la nostra infantesa que corria de veu en veu i que ens omplia de preguntes sense resposta. Potser ens va fer d'una pasta especial a molta gent de Tannasg. Aquí va la història. La transcric perquè la mateixa Krikibur l'hagués pogut explicar, de viva veu:

                Una nit, a l'illa de Neuman, va néixer una nena de pell bruna, molt silenciosa i tímida, però amb una presència molt lluminosa; els seus ulls i el seu somriure il·luminaven tot el Regne i ningú gosava discutir que tenia el posat d'una nova reina poderosa. Ella només sabia que havia nascut amb un secret i que mai el podria explicar a ningú: era muda i això volia dir que no podia expressar tot el que vivia per dins, que era molt. Cada dia es proposava sortir de palau, sense que els pares la veiessin, i s'arribava fins al pont que separava les dues parts de Neuman. Allà, es situava al bell mig del pont i estirada a terra, palpant amb les mans la pedra més antiga del Regne sentia les converses d'ambdós costats.

                Estirada a terra, connectava amb tot el que la gent deia a les cases, als carrers, el que cridaven els nens, el que es deia cau d'orella... Ho va fer tants dies seguits que la informació que va recollir va desbordar el seu interior. La princesa es va preguntar: per què vaig al pont? Ho faig per tafaneria o per connectar i empatitzar amb la meva gent, ja que jo no puc parlar? Sincerament va veure que ho feia per honestedat; era l'única manera que tenia d'escoltar i de respondre. Dins seu havia creat l'habilitat de participar en totes les converses que escoltava. Nit rere nit feia aquest ritual. Un dia va voler implicar-se i fer un pas més: va dirigir-se al pont i va sintonitzar amb tanta passió amb tots els homes i dones de la ciutat que va perdre la consciència i es fa fusionar amb aquelles roques antigues i silencioses. El seu cos físic s'havia unit a les parets del pont; ella ja no es distingia. Era una amb les paraules de cada persona, de cada casa...

                A palau la van buscar per tot arreu, però ella ja formava part del món simbòlic de Neuman; diu la llegenda que si passeges pel pont d'aquesta ciutat enmig de les llambordes trobes dues mans petrificades i si t'atures i fas silenci al bell mig del pont,  pots percebre el que ella viu, sent i pensa.

(Fragment de FÍLGIES DEL MAL, ELS DIARIS DE LA LLIBERTAT de J. O. Martí. James Glowing escriu aquesta nota a peu de plana en el seu diari.)

Babum, ets meu, ben meu (fragment literari)

[1] La mare durant ben bé dues setmanes va estar amb molta migranya i el fet que el pare estigués molt a casa no hi va ajudar gens. Jo vaig escriure per aquelles dates una petita història. Necessitava entendre i ajudar la mare, per tot el que estava passant. El dia que quasi no podia respirar i que es va quedar immòbil a sobre el llit, sense poder parlar, vaig entendre que havíem tocat sostre de veritat i que aquella situació no podia continuar. Aquella nit, a les golfes em vaig posar a escriure, més o menys això...

Hi havia una vegada una noia que sempre tenia malsons per la nit. Tenia pànic de posar el cap sobre el coixí ja que li venien tota mena de fantasmes, pors, crits, presències, negrors, torments disfressats en un ésser que ell mateix es presentava amb el nom de Babum. Cada nit, sense demora, es presentava a la seva consciència i li recordava quin era el turment que més mal podia fer-li. Babum es vestia de qualsevol por, sempre que fos la més terrible i la més sensible. Cap nit no podia fallar. Babum vivia de complir cada nit el seu paper i no podia errar. Una nit d'hivern, Babum per primer cop a la seva història es va quedar a casa, no va poder viatjar fins a la consciència d'aquella noia. Ho va intentar una vegada i una altra però trobava totes les portes tancades. Sentia com les pors es desinflaven, les negrors es convertien en grisos blanquinosos i el silenci feia acte de presència. Babum poc a poc, moria. Quan es va apagar del tot, la noia va obrir els ulls enmig de la foscor de l'habitació i va dir espontàniament unes paraules que no oblidaria mai: Babum ets dins meu, ets meu, ben meu. El seu cor s'havia empassat tota la batalla de les pors. A l'endemà, va descobrir-se una cicatriu negra i aspra a les plantes dels peus. Aquella marca física, real li recordaria per sempre que durant moltes nits aquella por l'havia paralitzat. Ara ja podia caminar, sabent que Babum caminava amb ella...

(Fragment de FÍLGIES DEL MAL, ELS DIARIS DE LA LLIBERTAT de J. O. Martí. James Glowing escriu aquest petit conte en el seu diari)