La paraula Varde en noruec significa fita del camí, és un
mot que prové del norrè VARDI. El significat d’aquesta última paraula està
emparentat ambestar atent o vigilant.
O sigui, que Varde és una fita en el nostre camí, un llum
que ens il·lumina el rostre de l’altre, un clam que ens desperta la mirada de
qui camina amb mi.
Estimar en temps d’incertesa és més que maideixar-se tocar per la vida de l’altre,
sentir que l’alè és compartit i que les nostres febleses, les nostres pèrdues
són les nostres fortaleses.
Però Varde és també una última cosa: estar atent vol dir
donar-ho tot, a fons perdut, sense rancor, sense filtres...
Donant la mà a qui quedi fora del camí. I sobretot, saber que
no només camino jo sol, sinó que caminem. Tu i jo.
Bona ruta!
Amb aquesta reflexió tanquem aquesta temporada de NÚVOL INTERIOR. Gràcies per seguir-nos. Seguirem escrivint al blog i cada mes hi haurà el capítol d'ATZUCAC.
Tornarem en breu, amb més força, amb noves propostes, amb més equip i com sempre: amb ganes d'acompanyar-vos i suggerir espais interiors on submergir-nos.
Agustí d'Hipona utilitza INTIMIOR per parlar d'allò més profund que la meva pròpia identitat. Hi ha una zona verge, inexplorada... a la zona abissal de la nostra ànima. Aquest zona de la geografia del fons marí es fa present entre els 4000 i els 6000 metres de profunditat.
Som i vivim en aquest oceà, molts cops desconegut per nosaltres. Com diu Otto Scharmer, tenim una bretxa espiritual que hem de salvar. Hem de reconnectar-nos amb nosaltres mateixos. Sentir, escoltar la consonància i dissonància natural, essencial del que som. Com proposa Julia Kristeva, l'experiència interior és permetre's la major autenticitat amb els propis desitjos i poder nombrar-los perquè siguin compartits. Per això, cal escoltar-se.
Necessitem convertir el fons fred, mancat de receptivitat, en un ecosistema on la vida rebroti, on el silenci ens parli i des d'on siguem capaços de mirar la superfície, i saber acompanyar els naufragis del nostre món, injustament abandonat.
Bon viatge exploradors i exploradores interiors!
En menys de dos dies, la tripulació d'OPEN ARMS ha realitzat tres rescats. A bord porten més de 250 supervivents i 6 cadàvers, víctimes d'un tràgic naufragi. (Metges sense fronteres, 12-11-2020)
Us convidem a la presentació del tema musical PREN ALÈ, DESPERTA, el proper divendres 23 d'octubre a les 20.30h.
Farem l'estrena en directe i podrem participar en el xat. Farem petita comunitat i despertarem, fent presents a moltes persones que viuen en el silenci ofegat i la dificultat d'aquest moment. Ens tindrem a tots i totes presents.
La cançó forma part del projecte literari Fílgies del mal, els diaris de la llibertat.
Sembla ahir que al estudis Sentir de Barcelona ens juntàvem bona gent, bons músics i el gust per fer de fusters de la paraula... Crec que avui té tot el sentit del món donar vida a aquesta cançó. La seva lletra neix dins el diari de James Glowing, un dels protagonistes de la història Fílgies del mal, els diaris de la llibertat. En una dictadura de l'any 2050, una tecnocràcia que controla l'ànima de les persones, s'obre un dels camins interiors més apassionants que es puguin viure... L'inici de la història ben bé podia ser dels nostres temps, on la pandèmia ha deixat al descobert totes les bretxes humanes que hem de recosir entre tots. Pren alè, desperta és el crit del protagonista, on es reivindica que la Vida és dins nostre i ningú ens la pot segrestar...
Jo, Oriol Martín, només reinterpreto el text però sense cap protagonisme. Només faig d'altaveu. El veritable protagonista és el camí que James farà, malgrat tot, connectant amb allò més autèntic... El seu cor. No seran poques les dificultats, però no hi ha una altra via: retorn a casa, retorn a la nostra ànima.
Gaudiu de la seva música i de la seva lletra. Avui vull fer present molts rostres de persones que sota la pandèmia, per salut o per circumstàncies socioeconòmiques molt dures, viuen el desarrelament i l'ofegament. Valgui aquesta cançó per reivindicar un món de les persones. Sense protagonismes.
Així comença aquesta història...
Un petó em va robar la vida.
Aquella nit, uns ulls intimidatoris em declararien culpable. Recordo perfectament tots els detalls d'aquell moment. Sí. Intentaré, com em demanen no només relatar els fets sinó como els vaig viure. Gràcies Senyoria. Eren les dotze de la nit. Una nit difícil d’oblidar. Es preparava una d'aquelles tempestes on el cel quedava encapotat i plovia a bots i barrals. A la nostra terra costa de fer-se fosc, i la llum sembla que encara vulgui fer-se ben present aquelles hores. Tenia la taula plena de papers, com sempre. La comptabilitat s'havia de portar al dia. Uns "folders" desordenats s'escampaven per sobre la taula d'un despatx ja antic que els meus pares havien heretat; llibres de lectura religiosa sobre la taula i llibretes que el pare col·leccionava.
La dictadura ens feia arribar material tecnològic de primera mà per notificar les dades de producció. Utilitzàvem el Banc-1, un processador que enviava dades automàtiques diàriament. Casa nostra no havia variat gens el seu funcionament des que els alfurs havien arribat al poder. Ells només ens controlaven pel que ells volien, però aquell olor d'humitat i a casa de poble impregnava cada paret i cada estança. Jo era un noi de vint-i-tres anys massa sensible per viure en la solitud d'una granja, tot allò era massa angoixós. Massa preguntes sense resposta. Aquella imposició política i econòmica m'encotillava per tot arreu. Era un número, només un treballador sense rostre. LIBERECO, llibertat, sempre, sempre.
Després de la projecció tindreu un petit regal, un tast de l'inici de la novel·la.
Gràcies a tots els qui seguiu el canal. GRÀCIES Clàudia, Àngel, Horacio, Lluís per aportar la vostra música, els vostres instruments, tota la vostra sensibilitat... Sense vosaltres, aquesta cançó no existiria.
Avui, un plaer escoltar el vol de les paraules que ens regala en Cesk Freixas. Gràcies pel teu compromís i el teu bon fer. Un regal poder escoltar-te.
Aquí teniu el text de la videoreflexió d'avui...
Recordeu que en una setmana estrenem el videoclip PREN ALÈ, DESPERTA i tindreu una primícia: l'inici de la novel·la Filgies del mal, els diaris de la llibertat.
Bona setmana! Cuideu-vos molt en aquests dies incerts. Nosaltres hi serem per fer-nos costat, per cercar, per retrobar-nos.
Gràcies a tots i totes.
Hem trobat paisatges nous al costat de casa i ens hem reconegut en les formes inconegudes de l'alegria. Fugir-li a la pressa ha resultat ser tan senzill com deixar que ens avancés, i quedar-nos quiets ha sigut la millor forma de destrossar els peatges del temps. Hem mirat enrere per comprendre l'altura del penya-segat d'on veníem, i notem encara la sensació d'aquella caiguda, amb tota la gravetat de la llei i el moment.
Per escombrar del present la brossa de la història només tenim els records i la memòria, un rostre de mirada rude que desafia les vacil·lacions del poder, de tacte suau com la poesia, com la pell d'un préssec vell, que acarona i perfuma les mans des de la naturalesa de les coses que són perquè sí, senzilles i complexes alhora, que fan rodar el món tots els dies sense saber-ne ben bé el motiu, amb la mateixa ombra que ens impedeix saber amb tota la certesa quina és l'espurna que li permet a un cor bategar.
Comencem una nova secció que durant diferents setmanes ens presentarà paraules veus literàries diferents. Avui us presentem el poema PLUGIM del llibre ULLS AL BOSC (2019) de l'escriptor Esteve Miralles Torner. Li agraeixo la bona disposició en deixar que les seves paraules s'obrin camí entre tots i totes que ens seguiu cada setmana i feu camí mirant endins, passejant pels racons del nostre cor... Gràcies Esteve per la teva sensibilitat.
Avui no calen més paraules, deixem que la pluja ens amari i ens desvetlli totes les petjades que hem caminat i les que encara han d'obrir camí...
PLUGIM
Tots
aquests arbres que voregen la riera.
Tota
aquesta aigua que desfila interminable.
I
aquesta pluja que s’aterra sense pausa.
Tot
aquest temps que he caminat sense aturar-me.
Aquests
clotets que he anat fendint damunt la sorra,
la
sorra xopa en què he gravat aquestes línies
fetes
de punts desconnectats però inseparables,
traços
sinuosos com perfils d’unes figures
que
sols el temps sabrà comprendre íntegrament
quan,
amb paciència,
aquest
plugim tenaç i amable
faci
com cal quan cal i on cal
la
feina neta.
Gaudiu-ne!
Les properes setmanes...
-El 17 d'octubre, seguirem amb PARAULA OBERTA i presentarem un text de Cesc Freixas.
-El 24 d'octubre presentarem el VIDEOCLIP de la cançó DESPERTA que forma part de la novel·la Filgies del mal, els diaris de la llibertat. En motiu d'aquesta estrena, tindreu l'oportunitat de llegir l'inici d'aquest text encara inèdit (un fragment del primer capítol).
-L'últim dissabte del mes, nou capítol d'ATZUCAC: Escoltaaaa
Nishana mira el tren de la seva vida espantada, sense rumb.
Cada tren que veia era un tram, una etapa.
Cada tren era un somni aconseguit,
O una batalla perduda.
Nishana no podia baixar d’aquell tren en marxa...
El canvi d’agulla per un tren
significa prendre un altre camí, apropar-se o allunyar-se, reemprendre o
escurçar...Nosaltres, cadascú, canvia de via a cada segon, aprenem del canvis i
busquem la millor manera de circular pel nostre món quotidià.
La vida és aprenentatge. Veure el
paisatge per la finestreta, veure les persones, els seus rostres, com em
miren... Veure altres trens que lents o ràpids avancen. Veure trens parats,
absolutament parats, desconcertats...
I jo sempre atent, per si he de
baixar a la propera andana, o no, he de seguir més enllà, perquè jo NO VIATJO
SOL. Aprenc i Aprenem junts, i per
aprendre quin és el següent canvi d’agulla.. que he de fer?
Nishana va arribar al mirador, un espai immens, obert, des d'on mai abans havia contemplat el món, aquell que cada dia trepitjava. Ella, una jove estudiant que un dia es va aturar i VA RESPIRAR EL SILENCI i res va tornar a ser el mateix. Aquella immensitat era el primer paisatge que descobria en aquell camí tan especial. Des de dins ara podia mirar el món, de debò, sense filtres: un món grisós, que es deformava i que s'esberlava en diferents punts calents arreu dels diferents continents... i el pitjor de tot: no brillava, no s'hi escoltava cap crit, les persones ja no es comunicaven, només es movien anàrquicament... La seva angoixa i la seva ansietat convertien el planeta blau en una gran deformitat.
Nishana va seguir contemplant aquell món que es desfeia. Aquell món que era el seu. Aquell món que ella estimava.
El 22 d'agost vam consumir tots els recursos que la terra pot regenerar durant el 2020. L'any 1970 la biodiversitat de la terra era més que suficient per satisfer la demanda anual de recursos. En 50 anys hem superat any rere any aquest límit.
La humanitat ara consumeix al voltant d'un 60% més del que la terra pot produir en un any, el que significa que necessitem 1,6 planetes per satisfer les nostres necessitats.
Vivim de préstec i no ens n'adonem, o sí, i potser mirem cap a un altre costat. Nishana, la jove que inicia un camí inesperat, veu ara el nostre món que s'esberla, ja no parla ni brilla perquè sembla que es trenca per l'autosuficiència de cadascun dels seus habitants; la voracitat individual accelera i enverina la vida interna del planeta.
Ella inicia un nou camí, aturada, en silenci, contemplant.
Dins seu, es gesta una paraula, lentament... MIRA A QUI LI PODRIA DIR A CAU D'ORELLA.
Nishana, ha nascut en tu una nova manera de caminar, de trepitjar aquest món.
El sextant, aquest instrument fabricat al voltant del 1750 per mesurar
angles i prendre l’altura del sol o de la lluna, i així calcular la latitud a la
qual es troba l’observador. A través de càlculs, sense el GPS actual, podríem
saber la nostra ubicació.
Mirant el cel, aquell espai
immens que ens obre horitzons i que no ens limita i que ens fa participar d’una
grandesa més gran, ens fa trepitjar i caminar sobre nosaltres mateixos, allà on
hi descobreixo el meu petit cor. Quan més mirem amunt, més ens adonem que només
pas a pas, com li diu el gat a Alicia en l’obra de Lewis Carrol, arribarem a
bon port. Guiats pel cor, quina por podem tenir.
Vivim, tant desconnectats de
nosaltres mateixos, dels altres i del món que creiem que passejar-nos per la
catifa de l’autosuficiència ens fa trepitjar fort. Perdem llavors les marques
del camí, i el cel ens queda lluny. El Mediterrani no pot ser un immens taüt silenciat
pels poderosos. Vides molt dignes lluiten per trepitjar el cel de la vida. No
podem ser una societat que deixi morir als que resten als marges d’aquest
camí...
Com diu Otto Sharmer, som una
civilització que acaba un cicle. El cicle de l’autosuficiència. A les nostres
mans està mesurar la nostra latitud, trencar la bretxa que ens separa de la
Vida en majúscules. Llavors sabrem on som i veurem que tu que ara m’escoltes
estaves al meu costat.
Com diu Giordano Bruno, la
persona no troba el seu jo, fins que atreu cap a ell, cap a ella, l’infinit...
Aixamplant un camí que al final serà compartit.
Començar aquest curs amb un repte crec que és estimulant.Les incerteses són grans, per això no podem deixar de caminar i trepitjar fort... Mirar endins i cartografiar cada racó de les nostres vivències, cada pam del nostre cor és una urgència vital.Deia el professor Otto Scharmer del MIT Sloan School of Management en una entrevista recent, que hi ha dues bretxes que ara estem patint: la primera és la social, no ens podem desconnectar dels que ens envolten. La segona és la espiritual: no ens podem permetre la desconnexió amb nosaltres mateixos, amb el nostre interior. Altres veus com Júlia Kristeva també destaquen la importància de recuperar una espiritualitat perduda en el cor de la nostra societat.
Posem-nos en camí, Cada dissabte dibuixarem, descriurem racons, parets, punts, llums, ombres, sentiments, descobertes, pors, silencis, crits... Tot el que ressoni dins la cavitat natural del nostre interior.
Us demano a tots i totes la col·laboració. Busco veus, artistes, educadors, educadores, entitats, associacions, grups, relats que vulguin sumar i compartir aquest relat comunitari.
Al mes de juny recopilarem cada reflexió setmanal i la donarem a conèixer. Aquest és el territori que hem trepitjat, aquests són els GR o els PR que hem recorregut...
Podeu contactar amb mi, Oriol Martín (oriolmar@gmail.com) per poder crear sinèrgies i sumar.
El camí cap a l'interior és un itinerari personal però també compartit.
Molts ànims a tots els educadors i educadores que acompanyeu dia a dia aquests camins personalitzats en cada infant. Tota la nostra força, davant d'aquest moment tan incert.
Em diu el diccionari que subsistència vol dir allò que és necessari pel sosteniment de la vida humana. Què és necessari? Allò que necessito només? I el que l'altre necessita? Ho tinc present? Miro el nostre planeta i sento que la subsistència és un espai compartit.
Aquesta vídeo-reflexió naixia el 4 de juliol de 2020. Alè vol dir allò que ens dona vida. Un globus vola perquè es pot enlairar i els corrents el van portant... Quin és el meu impuls? Alè és aturar-se, és saber descobrir el regal de cada moment, veure que hi ha un foc dins nostre que crema i ens impulsa...
Jo volo, m'enlairo, però descobreixo també que hi ha altres que també ho fan?
Jocunda sempre que expressi una felicitat fàcil que la vida ens pot donar. Però és aquesta la felicitat que ens omple de veritat? I la felicitat del servei, de l'acompanyament, del ser-hi?
Quan sento que aquesta felicitat se'm dona com un regal? Quin felicitat omple el meu interior, ben endins, ben endins...
Vulguis o no vulguis, tens la teva vida a les mans. Tu decideixes com i on trepitges fort, quin sentit li dones i si ets capaç de caminar tant en la foscor com en la llum més resplandent...
Aquesta vídeo-reflexió prenia els nostres ulls i les seves expressions com la imatge simbòlica clau. Com miro? Com acullo la realitat? Hi ha moltes mirades i cal que sempre, malgrat tot, siguin mirades que construeixen... Com mires tu les persones que estan al teu costat?
El 6 de juny de 2020 publicava a les xarxes aquest poema de Lucho Espinal, jesuïta català, que va ser assassinat a Bolívia i que va fer tal vegada això, ser ble que crema, senzillament.
La vídeo-reflexió vol recollir la pregària que ell va escriure amb aquest títol: GASTAR LA VIDA.
Gaudiu-ne!
Aquesta vídeo-reflexió naixia el 30 de maig de 2020 i presentava una de les històries que el protagonista de la novel·la de Fílgies del mal, els diaris de la llibertat, James Glowing recull en el seu diari. Es tracta d'un relat al·legòric que transmet una de les facetes comunitàries que hem de redescobrir contínuament: som ponts que enllacen persones, vivències... i tots ens necessitem els uns als altres.
Queda pendent que un dia us publiqui el text original d'aquesta part del diari. Si m'oblido, m'escriviu un comentari amb el recordatori.
Una amiga sempre em deia que cadascú tenim el pam de terra que ens envolta, com l'espai vital on podem acollir, escoltar, donar, ajudar... en tot el que podem. És un pam on l'altre se'm revela, se'm mostra com una persona que fa camí amb mi. Quin és el teu pam de terra?
Publicat el dissabte 9 de maig de 2020. Quan Gaudí utilitzava aquesta tècnica, feia visible que de trossos petits trencats en surt una realitat artística concreta. També és així la nostra vida.
No podem tancar els ulls a les absències, als silencis i a les portes barrades que molts cops trobem en la nostra vida.
