Així comença Filgies del mal, els diaris de la llibertat: un camí interior sense retorn

Aquí us presento un projecte ambiciós, encara inèdit, amb ganes de poder difondre'l i que arribi a les persones... a cadascú de vosaltres que llegiu aquest text. Un text literari que està dins d'un projecte més ampli que porta per títol PROJECTE SII (un dia us en parlaré). En la infografia de dalt hi teniu la sinopsi.

Una aventura interior protagonitzada per dos joves: James i Kristinne en una remota illa, prop d'Escòcia.

Deixeu-vos seduir per l'inici de la història... però abans agrair-vos la vostra participació avui en aquesta petita comunitat (presentació de Pren alè). Ens calen moments on aportem, on deixem ressonar la vida, ara que sembla que tot es tanca i se'ns demana recuperar un esperit comunitari de veritat... Ens cal recomençar i ens cal donar molt (agrair a educadores, metges tot el seu esforç per tenir cura de les persones, més que mai). Hi hem de ser tots i totes, també els més petits, els més abandonats, els que queden al marge del camí, els silenciats... Fem presents totes les persones que han patit la malaltia, ingressats a hospitals, pèrdua de familiars i amics, situacions econòmiques que desestructuren... La Covid ho ha deixat tot al descobert i hem de retrobar el sentit de tot, allò essencial: LES PERSONES.

Despertem, junts, amb la música!

Fugim d'una societat que respira la frase amb la qual comença la novel·la: UN PETÓ EM VA ROBAR LA VIDA.

Aqui teniu el link per llegir aquestes primeres pàgines: DINOU PRIMERES PÀGINES

M'agradaria poder-vos transmetre tota la història, on cançons com PREN ALÈ neixen del propi text...Un text que parla per si sol, perquè és el reflex del que podem viure... o potser ja vivim: un retorn a  nosaltres mateixos.

Gràcies per compartir l'estrena del videoclip. Gràcies!

I gaudiu de la lectura. Us agrairia que m'envieu comentaris sobre la cançó, sobre la història (oriolmar@gmail.com). Hem obert un feed-back... jo estic receptiu a totes les vostres propostes.

Quin somni teníem oi Horacio... fer un espectacle on música, textos, cançons i vida es fusionin. El creem?  Fem que una performance obri camí i ens ajudi a ressonar per dins?

Aquí estic. Quan vulgueu. Mentrestant, cada dissabte seguirem obrint clarianes. Acompanyant.

 

Estrena de la cançó PREN ALÈ DESPERTA: divendres 23 d'octubre, a les 20.30 h. EN DIRECTE pel canal YOUTUBE Núvol interior.

 

Us convidem a la presentació del tema musical PREN ALÈ, DESPERTA, el proper divendres 23 d'octubre a les 20.30h.

Farem l'estrena en directe i podrem participar en el xat. Farem petita comunitat i despertarem, fent presents a moltes persones que viuen en el silenci ofegat i la dificultat d'aquest moment. Ens tindrem a tots i totes presents. La cançó forma part del projecte literari Fílgies del mal, els diaris de la llibertat. Sembla ahir que al estudis Sentir de Barcelona ens juntàvem bona gent, bons músics i el gust per fer de fusters de la paraula... Crec que avui té tot el sentit del món donar vida a aquesta cançó. La seva lletra neix dins el diari de James Glowing, un dels protagonistes de la història Fílgies del mal, els diaris de la llibertat. En una dictadura de l'any 2050, una tecnocràcia que controla l'ànima de les persones, s'obre un dels camins interiors més apassionants que es puguin viure... L'inici de la història ben bé podia ser dels nostres temps, on la pandèmia ha deixat al descobert totes les bretxes humanes que hem de recosir entre tots. Pren alè, desperta és el crit del protagonista, on es reivindica que la Vida és dins nostre i ningú ens la pot segrestar...

Jo, Oriol Martín, només reinterpreto el text però sense cap protagonisme. Només faig d'altaveu. El veritable protagonista és el camí que James farà, malgrat tot, connectant amb allò més autèntic... El seu cor. No seran poques les dificultats, però no hi ha una altra via: retorn a casa, retorn a la nostra ànima.

Gaudiu de la seva música i de la seva lletra. Avui vull fer present molts rostres de persones que sota la pandèmia, per salut o per circumstàncies socioeconòmiques molt dures, viuen el desarrelament i l'ofegament. Valgui aquesta cançó per reivindicar un món de les persones. Sense protagonismes.

Així comença aquesta història...

Un petó em va robar la vida.

Aquella nit, uns ulls intimidatoris em declararien culpable. Recordo perfectament tots els detalls d'aquell moment. Sí. Intentaré, com em demanen no només relatar els fets sinó como els vaig viure. Gràcies Senyoria. Eren les dotze de la nit. Una nit difícil d’oblidar. Es preparava una d'aquelles tempestes on el cel quedava encapotat i plovia a bots i barrals. A la nostra terra costa de fer-se fosc, i la llum sembla que encara vulgui fer-se ben present aquelles hores. Tenia la taula plena de papers, com sempre. La comptabilitat s'havia de portar al dia. Uns "folders" desordenats s'escampaven per sobre la taula d'un despatx ja antic que els meus pares havien heretat; llibres de lectura religiosa sobre la taula i llibretes que el pare col·leccionava.

La dictadura ens feia arribar material tecnològic de primera mà per notificar les dades de producció. Utilitzàvem el Banc-1, un processador que enviava dades automàtiques diàriament. Casa nostra no havia variat gens el seu funcionament des que els alfurs havien arribat al poder. Ells només ens controlaven pel que ells volien, però aquell olor d'humitat i a casa de poble impregnava cada paret i cada estança. Jo era un noi de vint-i-tres anys massa sensible per viure en la solitud d'una granja, tot allò era massa angoixós. Massa preguntes sense resposta. Aquella imposició política i econòmica m'encotillava per tot arreu. Era un número, només un treballador sense rostre. LIBERECO, llibertat, sempre, sempre.

Després de la projecció tindreu un petit regal, un tast de l'inici de la novel·la.

Gràcies a tots els qui seguiu el canal. GRÀCIES Clàudia, Àngel, Horacio, Lluís per aportar la vostra música, els vostres instruments, tota la vostra sensibilitat... Sense vosaltres, aquesta cançó no existiria.

Gràcies. Gràcies.

Som, el sentit de ser una comunitat

NÚVOL INTERIOR no va néixer amb cap afany narcisista, al contrari. Neix enmig d'una pandèmia que ens va deixar en un moment molt vulnerable . A partir d'aquí, jo creia que podria aportar espais creatius que ens engresquessin a cadascú, petits i grans, a cercar més enllà i veure quina és la ruta interior que ENS va menant. Mai m'he vist com un privilegiat; tots i totes anem a les palpentes buscant, obrint, compartint... La meva experiència es troba en l'experiència dels altres. 

Per això va néixer la Comunitat VOJIRANTOS  (teniu una entrada amb un espot explicatiu. Neix dins el projecte ITINERARI SII de lectura transformadora). Caminem, però hem de ser conscients que som exploradors i exploradores interiors que compartim cruïlles, viaranys...

Aquí ens hi trobem, tots i totes. 

Benvinguts i benvingudes!

El pont de Neuman (fragment literari)

[1] Vull recrear-me en aquesta dona que va transformar la meva mirada. L'escriptora Catherine Bancharaid, que es presentava amb el pseudònim mascul·lí Steve B. (una escriptora de la meva edat que havia nascut a Husavik, Islàndia i que denunciava la invisibilitat de les dones; ho repetiré sempre que calgui) deia que hi ha dos tipus de persones, qui t'obre camí o qui te'l tanca. Ella estava en un lloc preeminent de la primera categoria. La poetessa, en una de les introduccions del llibre Mar de Llum,  explica un dels contes més famosos de la nostra infantesa que corria de veu en veu i que ens omplia de preguntes sense resposta. Potser ens va fer d'una pasta especial a molta gent de Tannasg. Aquí va la història. La transcric perquè la mateixa Krikibur l'hagués pogut explicar, de viva veu:

                Una nit, a l'illa de Neuman, va néixer una nena de pell bruna, molt silenciosa i tímida, però amb una presència molt lluminosa; els seus ulls i el seu somriure il·luminaven tot el Regne i ningú gosava discutir que tenia el posat d'una nova reina poderosa. Ella només sabia que havia nascut amb un secret i que mai el podria explicar a ningú: era muda i això volia dir que no podia expressar tot el que vivia per dins, que era molt. Cada dia es proposava sortir de palau, sense que els pares la veiessin, i s'arribava fins al pont que separava les dues parts de Neuman. Allà, es situava al bell mig del pont i estirada a terra, palpant amb les mans la pedra més antiga del Regne sentia les converses d'ambdós costats.

                Estirada a terra, connectava amb tot el que la gent deia a les cases, als carrers, el que cridaven els nens, el que es deia cau d'orella... Ho va fer tants dies seguits que la informació que va recollir va desbordar el seu interior. La princesa es va preguntar: per què vaig al pont? Ho faig per tafaneria o per connectar i empatitzar amb la meva gent, ja que jo no puc parlar? Sincerament va veure que ho feia per honestedat; era l'única manera que tenia d'escoltar i de respondre. Dins seu havia creat l'habilitat de participar en totes les converses que escoltava. Nit rere nit feia aquest ritual. Un dia va voler implicar-se i fer un pas més: va dirigir-se al pont i va sintonitzar amb tanta passió amb tots els homes i dones de la ciutat que va perdre la consciència i es fa fusionar amb aquelles roques antigues i silencioses. El seu cos físic s'havia unit a les parets del pont; ella ja no es distingia. Era una amb les paraules de cada persona, de cada casa...

                A palau la van buscar per tot arreu, però ella ja formava part del món simbòlic de Neuman; diu la llegenda que si passeges pel pont d'aquesta ciutat enmig de les llambordes trobes dues mans petrificades i si t'atures i fas silenci al bell mig del pont,  pots percebre el que ella viu, sent i pensa.

(Fragment de FÍLGIES DEL MAL, ELS DIARIS DE LA LLIBERTAT de J. O. Martí. James Glowing escriu aquesta nota a peu de plana en el seu diari.)

Babum, ets meu, ben meu (fragment literari)

[1] La mare durant ben bé dues setmanes va estar amb molta migranya i el fet que el pare estigués molt a casa no hi va ajudar gens. Jo vaig escriure per aquelles dates una petita història. Necessitava entendre i ajudar la mare, per tot el que estava passant. El dia que quasi no podia respirar i que es va quedar immòbil a sobre el llit, sense poder parlar, vaig entendre que havíem tocat sostre de veritat i que aquella situació no podia continuar. Aquella nit, a les golfes em vaig posar a escriure, més o menys això...

Hi havia una vegada una noia que sempre tenia malsons per la nit. Tenia pànic de posar el cap sobre el coixí ja que li venien tota mena de fantasmes, pors, crits, presències, negrors, torments disfressats en un ésser que ell mateix es presentava amb el nom de Babum. Cada nit, sense demora, es presentava a la seva consciència i li recordava quin era el turment que més mal podia fer-li. Babum es vestia de qualsevol por, sempre que fos la més terrible i la més sensible. Cap nit no podia fallar. Babum vivia de complir cada nit el seu paper i no podia errar. Una nit d'hivern, Babum per primer cop a la seva història es va quedar a casa, no va poder viatjar fins a la consciència d'aquella noia. Ho va intentar una vegada i una altra però trobava totes les portes tancades. Sentia com les pors es desinflaven, les negrors es convertien en grisos blanquinosos i el silenci feia acte de presència. Babum poc a poc, moria. Quan es va apagar del tot, la noia va obrir els ulls enmig de la foscor de l'habitació i va dir espontàniament unes paraules que no oblidaria mai: Babum ets dins meu, ets meu, ben meu. El seu cor s'havia empassat tota la batalla de les pors. A l'endemà, va descobrir-se una cicatriu negra i aspra a les plantes dels peus. Aquella marca física, real li recordaria per sempre que durant moltes nits aquella por l'havia paralitzat. Ara ja podia caminar, sabent que Babum caminava amb ella...

(Fragment de FÍLGIES DEL MAL, ELS DIARIS DE LA LLIBERTAT de J. O. Martí. James Glowing escriu aquest petit conte en el seu diari)