.jpg)
Fa temps que Núvol interior explora com l'espiritualitat avui neix enmig del nostre món complex. Un món que té una percepció molt errònia del temps. Com diu el físic Rovelli: si coneguéssim el detalls del món, no tindríem sensació del pas del temps. Vivim en un dia a dia que no ens deixa temps per compartir, no tenim temps gratuït perquè tot el que fem són obligacions.
En conclusió: no tenim temps.
Des de Núvol interior hem anat presentant tres eines i tres temps que ens van obrint aquest temps vertical, que poc a poc ens pot obrir de veritat a una nova Vida. Anem al primer:
TEMPS ANCORAT: ens calen eines senzilles que aturin el temps. Saber que la respiració és la porta espiritual de totes les tradicions i que ens obre a la vida que rebem i donem. Atura't i podràs començar a caminar.
Caminar interiorment és creuar espais, trobar-te l'altre, ser-hi, conèixer els tesu límits, omplir el silenci de bellesa, seguir el fil del que vas vivint... Arriba el segon temps.
TEMPS NARRAT: posar paraules al que vivim és bàsic. I cada paraula, des del punt de vista performatiu, esdevé un fet. Vinclem cada racó, cada paisatge interior. I si hi ha vincle, hi ha itinerari a fer. Llavors és quan caminant, poc a poc, passem del jo al nosaltres... Ens obrim a una nova realitat.
Aquí el temps esdevé vertical, fa forat, i acull tot el que som. Trobem nous viaranys, nous PR... senders desconeguts que ens porten a viure, compartint amb els altres. Deixeu-me que en aquest temps narrat posem de relleu la importància de la imaginació. Som homes/dones simbòlics però necessitem de la imaginació com a eina de camí. Ens porta a món desconeguts, més enllà dels nostres dominis... I allà, potser trobem l'enyorança de l'altre. Aquell qui en el dia a dia, ens és tan difícil de descobrir.
El tercer temps és EL TEMPS DONAT: sentir que camines per espais frondosos, plens de rostres, de vides que volen caminar, de postes de sol, d'albades... et deixa amb la boca oberta. Desvetllar el sentit de l'excés (d'allò que en vessa el cor en parla la boca).
Com diu Jung: l'ésser que mira el devenir percep la vida, l'ésser que és, mai, ja que està ENMIG DE LA VIDA. Percebem, però cal obrir l'espai del ser... El temps vertical recull la nostra mirada concreta, ubicada, des de les alçades; captem el sentit del propi temps com a espai compartit. Aquest és el temps vertical, quan en cada instant s'obre una nova cartografia de vincles que dibuixen un nou terreny per on passejar-nos i Viure, en majúscula.
En podem parlar en fòrums, espais de reflexió, xerrades. Gràcies!
En la propera reflexió (2), desenvoluparé la cartografia que s'obre en aquest temps vertical.
.jpg)
